Rondalla

“LA FAVERETA MÀGICA”

Això era i no era un matrimoni molt pobret. A ell li deien Ramon i a ella Julieta. En la seua casa, una barraca a les afores del poble, malament amoblada, no hi havia res més que misèria. Ells anaven mal vestits i vivien mal alimentats: passaven més fam que els anacoretes.


Darrere d'on vivien hi havia un femeret. El senyor Ramon va tindre l'ocurrència de sembrar allí unes faves que regava tots el dies. Van eixir sis o set faveretes.

Un dia passà per allí una fada bondadosa que volia afavorir al matrimoni i per això digué al senyor Ramon: “estic sabedora dels vostres bons sentiments i vull recompensar-los. Per això, Ramon, seguix regant les faveres; totes es secaran excepte una que jo faré màgica. Per ella podreu arribar al cel i obtindre allí la vostra recompensa.”

A penes la fada acabà de parlar, es van secar totes les faveres excepte una, que regada un dia i un altre dia al fi va arribar al cel.

En vista d'aquell resultat, el senyor Ramon va decidir pujar a per la seua recompensa. De rameta en rameta i favereta cap amunt, arribà al cel. !PAM, PAM!, tocà a les portes.

– Qui és?- contestà Sant Pere des de dins.

– Sóc jo, Ramonet.

– Ja vaig.

Ramonet li explicà les circumstàncies del seu viatge en poques paraules, perqué Sant Pere tenia pressa i no estava per a romanços. El porter del cel es va fer càrrec de la situació de la família i li donà a Ramonet unes estovalles, instruint-lo sobre la manera d'usar-les.

- Quan vages a menjar esten les estovalles damunt la taula i digues “parat estovalla” i al moment tindràs tot allò que vullgues menjar.

El senyor Ramonet li donà les gràcies a Sant Pere i pel mateix camí que havia pujat, de rameta en rameta i favereta cap avall arribà a la seua terreta i li contà a la seua dona el regal que li havia fet Sant Pere.

La dona de Ramonet no havia acabat de creure-s'ho però, a l'hora de dinar va estendre les estovalles damunt de la taula. Ramonet, em gran solemnitat, pronuncià les paraules màgiques “parat estovalla”. Al damunt de la taula aparegueren tota classe de menjars servits en plats de porcellana, coberteria de plata i cristaleria de lo millor: pa blanet, vinc i licors exquisits, entremesos variats, formatges, pernil, embotits, ostres, llagosta, caviar, salsetes de color, espàrrecs, que si racions de carn per aci, que si racions de peix per allà, coquetes d'ou, postres, gelats i moltes coses més. Marit i dona es posaren a menjar i van traure la panxa de mal any. Però quan Julieta va començar a arreplegar les sobres, tot el que havia quedat damunt la taula desaparegué per encant, com el manà pel desert.

Els dies següents es va repetir el prodigi. Ramonet i Julieta cada dia tenien més llustre i la gent s'admirava d'aquella transformació però així i tot la parella no estava contenta perqué continuaven tan pobrets com sempre.

- Si almenys no desaparegueren totes les sobres dels menjars, podríem vendre-les i, en el producte de la venta, compra-nos una caseta, mobles, vestits...

Julieta, que ja estava ben plena de pernil y llagostins, va convèncer a Ramon per a que tornara al cel i li demanara diners a Sant Pere.

Allà se'n va anar Ramonet, favereta amunt, de rameta en rameta, per l’escaleta fins que arribà a les portes del cel. Tocà al portal: ¡Pam, pam!

- Qui és? – va dir des de dins Sant Pere.

- Sóc Ramonet, el de la favereta – li va contestar.

Sant Pere mirà per la finestreta i com no, va obrir. Ramonet entrà i li explicà a Sant Pere allò que volia. Millor dit, allò que volia la seua dona, es a dir, diners.

A Sant Pere no li va parèixer molt bé aquella demanda, perquè creia que ja tenien prou amb les estovalles, però dissimulà. Li donà a Ramon un burret, que baixarà molt bé per la favereta, perquè és màgica, i seguidament li va fer la següent instrucció:

- Emporta't el burret i quan tingues falta de diners has de dir: “arre burro caga diners” i de seguida tindràs allò que més necessites.

Ramon li donà les gracies a Sant Pere, agarrà al burret del ramal i baixaren els dos per la favereta, de rameta en rameta, fins a la terreta.

Tan prompte com entrà a la seua casa, va voler fer la prova. Tancà la porta i davant de la seua senyora va dir: “arre, burro, caga diners.” De sobte, el burret començà a treure un fum de monedes d'or que caien a terra amb el seu so metàl·lic tan agradable per als oïts del matrimoni afortunat. L’operació es va repetir els dies següents tantes voltes com estreles hi ha al cel. Amb aquells diners es van poder comprar una caseta, mobles, vestits, utensilis de cuina, i fins i tot, un automòbil.

Tot açò provocà l’admiració del poble, que no s'explicava aquell canvi tan radical. Utilitzaven el cotxe per anar a missa el diumenge, la qual cosa els costà la critica de la gent, que començà a dir-los “els nous rics”, perquè sa casa estava al costat de l’església.

Ramonet i Julieta estaven més amples que llargs en la seua nova vida, però a la dona li disgustava encara una cosa. Quan anaven a missa els diumenges i apareixien per l’església, no tocaven les campanes del campanar, com quan anava el bisbe, que no era tan ric com ells. La vanitosa Julieta no parà d'importunar al bon Ramonet per a que anara a queixar-se a Sant Pere d’aquella injustícia.

Com les altres voltes, Ramon va anar, favereta amunt, de rameta en rameta, per l’escaleta, va arribar fins al cel. Sant Pere l'escoltà i somrient al veure la vanitat d'aquella parella, va pensar per a sí mateix:

- A estos desficiosos i desagraïts, que mai tenen prou, ja els donaré jo bons tocs de campanes!

I dirigint-se a Ramon li diu:

- Pren esta porra – agafant una maça de fusta que tenia allí prop - i porta-la dins del cotxe, i quan aneu a missa el diumenge, hauràs de dir: “ porreta compon-te” i veuràs com aconsegueixes tot el que et mereixes.

A continuació, vingueren els acomiadaments amb paraules de gratitud, i viatge de tornada cap a casa, favereta avall, per a esperar al diumenge.

Quan el següent diumenge anaren a missa amb el seu nou cotxe, Ramon va pronunciar les paraules màgiques que Sant Pere li havia ensenyat: “porreta compon-te.” A l’instant la porra començà a descarregar una traca de colps sobre el cotxe, sense parar fins convertir-lo en ferro vell.

Després, volant, volant, la porra va anar a casa de Ramon i Julieta i els destrossà tot allò que hi havia dins. A continuació va assolar la caseta, deixant en el carrer a Ramon i Julieta. D’aquesta manera i per la ambició desmesurada, Sant Pere els va donar el que mereixien.

Catacric catacrac, conte finit, conte acabat!