Competencia Lectora

Fins ara el concepte generalitzat per a expressar que un alumne era competent en la

lectura era que tenia una bona comprensió lectora, no obstant actualment s’ha demostrat

que aquesta definició no consta de totes les aptituds i habilitats que deu tindre un

alumne, per aquest motiu el concepte de comprensió lectora ha passat a dir­se de

competència lectora.

La competència lectora és un concepte defès per l’Organització per a la Cooperació i el

Desenvolupament Econòmic (OCDE) i nombrosos organismes internacionals com el

Boston College (on es generen els informes PIRLS).

Segons l’OCDE la competència lectora és “la capacitat individual per comprendre,

utilitzar i analitzar textos escrits amb la finalitat d’aconseguir els seus objectius personals,

desenvolupar els coneixements i possibilitats i participar plenament en la societat”

(OCDE 2009).

L’interès por la comprensió lectora data de principis del segle XX. Huey investigà el

cansanci que produïa en els ulls el procés lector al seu llibre The Psycology and

Pedagogy of Reading (McMillan, 1908) i va ser un dels primers que ha considerat la seua

importància per a la lectura i que s’ha ocupat de determinar el que ocorre quan un lector

compren un text. Durant el pas dels anys l’interès sobre el concepte ha anat creixent i

s’han descartat variables socials en aquest procés lector ja que sempre s’ha après de la

mateixa forma.

Actualment són nombroses els estudis que demostren que els alumnes amb una

competència lectora menor solen ser víctimes del fracàs escolar en un percentatge més

elevat. I que els alumnes que tenen més capacitat lectora té més èxit acadèmic. Per tant

la forma natural d’entendre la competència lectora és desenvolupant l’hàbit lector.

bibliografia
Santiago Campo Moreno. (ns). mejora competencia lectora. 05.16, de disanedu Sitio web: http://www.disanedu.com/aplicaciones/competencia-lectora/
Elena Jiménez Pérez. (Enero 2014). Comprensión lectora VS Competencia lectora: qué son y qué relación existe entre ellas. 05.16, de Univ. Rioja Sitio web: https://dialnet.unirioja.es/descarga/articulo/5085470.pdf

Text

Text:

És el contingut d’un escrit. El conjunt de paraules d'una obra escrita, que constitueix la

seua part original, en contraposició a allò que hi ha adjunt, com ara les notes, els

comentaris, les portades o els índexs.

També pot ser el passatge citat d'una obra literària. Enunciat o conjunt coherent

d'enunciats orals o escrits i també paraules tretes de la Sagrada Escriptura amb les quals

se sol encapçalar un sermó o que s'adduïxen com una sentència en una argumentació

teològica.

bibliografia.

http://www.avl.gva.es/dnv

DEFINICIÓ DE LITERATURA I FET LITERARI

LITERATURA I FET LITERARI:

La paraula literatura prové del terme llatí litterae, que fa referencia a l'acumulament de sabers per a escriure i llegir de modo correcte. El concepte posseeix una relació estreta en l'art de la gramàtica, la retòrica i la poètica.

Un text és un conjunt coherent d’enunciats que forma una unitat de sentit i que té intenció comunicativa (pretén transmetre un missatge). Lo literari, per la seua banda, està relacionat a la literatura, que és el conjunt de sabers per llegir i escriure bé.

Característiques del text literari:

-       Predomini de la funció poètica sobre la referencial, puix no se limita a comunicar; se tracta d'influir en l’anima del lector fent-li viure emocions i sentiments. L'autor comparteix les seues vivències en el lector, recreant-les en ell.

-       És completament ambigu; en açò resideix la seua riquesa d’interpretació.

-       És eminentment connotatiu, produint diverses possibilitats d’interpretació d’acord en el context literari i personal del lector. La connotació és l’essència del llenguatge literari, ja que este es plurisignificatiu.

-       Abundància de recursos poètics com les figures literàries. És abundant en imatges.

-       La sintaxis és més flexible. L'orde dels elements poden variar.

-       El vocabulari és precís i insubstituïble. Una paraula no pot ser emplaçat per altra, puix canvia la força expressiva, encara que siga la mateixa idea.

-       Les paraules són elegides per la seua eufonia.

-       Té carrega emotiva.

-       Disposició dels seus elements en forma harmoniosa, producte d'una bona combinació de les paraules.

-       El missatge crea la seua pròpia realitat, diferent de la realitat circumdant.

-       Pot ser explicat i descrit, però no comprovat.

-       És simbòlic.

La literatura és, per tant, un conjunt d’obres, aquestes poden tractar sobre  una ciència, una tècnica o un tema concret (Literatura matemàtica, econòmica...). Podem descriure- la com a l’activitat mateixa centrada en l’estudi de la producció literària.

La paraula literatura té altres usos a banda del seu propi significat. Es pot utilitzar per exemple així: Escrit o parlament que divaga i desatén els aspectes substancials. No faces tanta literatura i anem a les qüestions importants.

Per altra banda, el fet literari és anterior a la generació de l’escriptura, ja que a l’Antiguitat i a l’Edat Mitjana la literatura era de transmissió oral. No estava la figura de l’escriptor, però estava la figura del joglar.

Per tant la literatura, per una banda és un fet social, un producte del consum i també de diversió, comunicació i cultura. Per exemple, un xiquet és lector si ha vist als seus pares o a algú del seu entorn llegir. Per part dels professors és important que plasmen la importància de la literatura en les seues lliçons i que donen facilitats als alumnes per a que la facen servir i siguen conscients de la seua rellevància,  així mateix com per a formar bons lectors.

Socialment el fet de haver llegit molt o estar entès en literatura significa un cert prestigi i demostra enriquiment cultural. La literatura ens forma i ensenya punts de vista i aspectes del món que possiblement no s’hagem plantejat.

El fet literari, doncs, a part de ser una creació anterior a l’escriptura que l’engloba a ella i també a la transmissió oral de relats (joglars) és un procés de creació (gènesis) i bellesa (estructura interna). Així com també es tracta, igual que la literatura en si mateixa d’un fenomen creat pels humans que podem trobar a la nostra societat (fet social, funció social de les obres).

Diccionari normatiu valencià. http://www.avl.gva.es/dnv

AITORTATANRAULGRUPAL. GLOSSARI. DEFINICIÓ LLARGA. LITERATURA (I FET LITERARI). Blog. https://aitortatanraulgrupal.wordpress.com/2015/04/15/glossari-definicio-llarga-literatura-i-fet-literari/

FORMACIÓ LITERARIA. Grace Guzman Segura. Blogspot.http://graceguzmansegura.blogspot.com.es/2014/09/el-fet-literari-i-la-lectura.html

Definició intertextualitat

INTERTEXTUALITAT:

La intertextualitat és la relació que un text (oral o escrit)  manté amb altres textos, ja sigan contemporanis o històrics; el conjunt de textos amb què es vincula explícita un text constitueix un tipus especial de context, que influeix tant en la producció com en la comprensió del discurs.

«El text literari s'insereix en el conjunt dels textos: una escriptura és rèplica (funció o negació) d'un altre (d'altres) text (s). Per la seva manera d'escriure llegint el corpus literari anterior o sincrònic, l'autor viu en la història i la societat s'escriu en el text » (J. Kristeva, Semiotiké. 1969: 235)

El terme intertextualitat és recent i d'ús freqüent en la crítica literària. S'han proposat nombroses definicions, però algunes d'elles anul·len la funcionalitat del terme en incloure dins del intertextual la multiplicitat de contextos que formen el camp semàntic de qualsevol paraula. Per als efectes d'aquesta introducció a l'apreciació literària anem a considerar el intertextual com la relació dialògica entre dos o més textos que produeix un efecte en la manera com podem llegir un text concret. És a dir, la intertextualitat és una relació explícita o implícita en l'interior d'un text a un altre text amb el qual l'autor (a) dialoga. L'enfocament central de la intertextualitat és el diàleg.

BIBLIOGRAFIA:

-Gómez-Martínez - ensayistas.org

-Bajtín, M. (1979). Estètica de la creació verbal. Mèxic: Segle XXI, 1979. - cvc.cervantes.es

-El gest poètic, cap a una teoria del poema, Vicent Salvador, Ed. Del Bullent, València, 1984. Recuperat de l’adreça: http://joalma1.webs.upv.es/definicions/intertextualitat.htm

- Adil Barrad. (2007). INTERTEXTUALIDAD Y TRADUCCIÓN: LA ALUSIÓN COMO ELEMENTO PRIMORDIAL EN LA TRADUCCION DE LOS TEXTOS LITERARIOS DEL ÁRABE AL ESPAÑOL. Recuperat de l’adreça: https://www.um.es/tonosdigital/znum13/secciones/estudios_C_barrada.htm

-Aguirre Romero, J. (2001). Intertextualidad: algunas aclaraciones. Recuperat de l’adreça: http://www.literaturas.com/16colaboraciones2001jmaguirre.htm

Definició gèneres literaris

GÈNERES LITERARIS:

Els gèneres literaris són distints grups o categories en les que podem classificar les obres literàries al seu contingut, és a dir, cada una de les classes en que es divideixen els textos literaris, escrits pels autors amb una finalitat determinada. Des d’un punt de vista de l’autor, els gèneres literaris són models de estructuració formal i temàtica que li permeten establir un esquema previ a la creació de la seua obra.

La noció de gènere va ser discutida, en primer lloc, per Plató i teoritzada per Aristòtil, a la seua Poètica. Des dels dos filòsofs grecs es manté la divisió en tres gèneres fonamentals: èpic (o narratiu), líric i dramàtic, tot i les subdivisions i crítiques posteriors. El gènere dramàtic imita literalment la realitat, mentre que el líric expressa els sentiments personals i a l'èpica es barregen els dos modes.

Roman Jakobson afirmava que tots els gèneres es caracteritzen pel fet que en ells predomina la funció poètica del llenguatge. A l'èpica, a més a més, predomina la funció representativa, a la lírica la funció emotiva i a la dramàtica la conativa.

En la antiguitat es distingien tres gèneres o models de textos literaris segons la forma i el contingut que representaven. Aquests tres gèneres literaris, com em dit abans, eren:

·                  Gènere èpic: conjunt de textos literari que narren els fets gloriosos protagonitzats pels herois d’un poble. Com és ara la narrativa.

·                 Gènere líric: conjunt de textos literaris en que s’expressen els sentiments i les emocions d’un escriptor o escriptora. Com ara és la poesia.

·                Gènere dramàtic. Conjunt de textos literaris destinats a ser representats davant d’un públic per actors i actrius. Com ara és el teatre.

Actualment hi han tres grans gèneres literaris.

En primer lloc, trobem el gènere narratiu, que pot estar en prosa o vers, i s’utilitza per a explicar els fets que li ocorren a uns personatges en un determinat espai i temps. Pot representar-se en un conte (breu narració), una novel·la (més extensa que el conte) o una faula (els protagonistes són animals i el final té una moralitat).

En segon lloc, .trobem el gènere poètic o líric, que és el que utilitzen els poetes per a expressar els seus sentiments, mitjançant cançons, poemes amorosos, elegies (mort d’un ser estimat), èglogues (temes relacionats amb la natura i l’ambient pastoral) i la sàtira (ridiculització d’ algú).

Per últim, trobem el gènere teatral, on els personatges parlen i expliquen els seus problemes davant d’un públic espectador. La temàtica pot ser una tragèdia (aspectes seriosos y tristos), una comèdia (aspectes divertits i graciosos) o un drama (esdeveniments dolorosos que no arriben a finalitzar de manera tràgica).

La literatura, mitjançant els gèneres literaris, sempre reflecteix les situacions de la societat en la que ens ubiquem. Per això, són molt importants perquè les persones al llegir, adquireixen més cultura general i amb un bon llibre es pot viatjar i conèixer diferents llocs, així com distintes societats i cultures.

Mitjançant els gèneres literaris, els mestres ajuden als alumnes a aprendre a transmetre allò que desitgen dir , escriure correctament, i comunicar-se amb la resta sense patir problemes de vergonya o por escènic, i tractar de fer-ho amb seguretat.

Segons el tipus de gènere literari, s’utilitzen distintes formes d’ensenyar-los dins de l’Educació Primària, per exemple:

·                El gènere narratiu l’utilitzen els mestres manant lectures als seus alumnes, facilitant-los llibres mitjançant biblioteques creades pels mestres i alumnes dins de les aules. D’aquesta forma els mestres amb ajuda dels pares realitzen un seguiment dels libres que llegeixen els xiquets.

·                El gènere líric, es treballa memoritzant poemes o recitant-los en veu alta davant la resta de companys.

·                El gènere teatral, es treballa representant xicotetes obres facilitades pels mestres als alumnes, que han de preparar en diversos grups i representar-les a la resta de company.

En conclusió, es pot dir que els gèneres literaris són d’una gran utilitat dins de l’aula, ja que principalment ajuden a una bona comprensió lectora. A més cal dir que em de saber com introduir aquests gèneres a l’aula i fer-ho d’una manera motivadora i dinàmica,  i no tant memorística.

BIBLIOGRAFIA:

-Recuperat de l’adreça: https://docs.google.com/document/d/1zjgnVO2CE8Hewy875lroRoj929MI2gUPGXdn31COYW8/edit?pref=2&pli=1  

- (2007) Géneros literarios. Recuperat de l’adreça: http://recursos.cnice.mec.es/lengua/profesores/eso2/t1/teoria_5.htm

- Hernández, J. (2010) Géneros literarios. Recuperat de l’adreça: http://www.apuntesdelengua.com/blog/cursos/1%C2%BA-eso/generos-literarios/

- Los géneros literarios. Recuperat de l’adreça: http://www.ieslaasuncion.org/castellano/Generos_literarios.htm

- Profesor en línea. (2006). Géneros literarios. Recuperat de l’adreça: http://www.profesorenlinea.cl/castellano/Generos_literarios.htm

Definició gènere assagístic

GÈNERE ASSAGÍSTIC:

L'assaig és un subgènere didàctic que té com a  objectiu principal consisteix a ensenyar, transmetre idees. Es diu assaig al text en què un autor recull els seus pensaments sobre un tema sense estudiar-lo de forma científica i exhaustiva. Les obres assagístiques es denominen també estudis, notes, apunts i meditacions.

És considerat literari per la preocupació estètica en la qual esta elaborada i perquè reflecteix el món subjectiu de l'autor. Per una altra banda, la seua finalitat divulgativa el relaciona de forma directa amb el periodisme. Pot ser didàctic o argumentatiu i té unes característiques bàsiques:

·         Hi ha una gran varietat de temes dels que pot tractar ja que tan sols exposa una opinió.

·         Pot tindre molts estils i hi ha molta llibertat d’expressió així que pot ser líric, amb emocions.

·         Sol ser breu tot i que existeixen exposicions llargues.

·         Té una estructura oberta i això li permet tindre un plantejament subjectiu.

·         El llenguatge és el que s’aplica en una exposició o un discurs.

·         L’estil és elegant i discret. 

El contingut de l'assaig es resumeix a la tesi, la idea central que l'autor pretén transmetre o defendre. En el desenvolupament de la tesi l'autor pot fer servir idees secundàries per a il·lustrar-la o argumentar-la.
L’autor pot limitar-se a exposar la seva visió personal del tema o dedicar-se també a refutar mitjançant arguments interpretacions alienes que considera equivocades. En el primer cas, suggereix idees noves que desperten inquietuds en el lector; en el segon com bé diu Rafael Lapsa, planteja qüestions i senyala camins. Puebla Ortega, J.(1996)Los Generos literarios, claves para entender la literatura, (pags 105-115)

D'autors que conrearen aquest gènere ja en trobem a la literatura clàssica. Durant el renaixement apareixen importants figures com Erasme de Roterdam o Montaigne. Entre els assagistes espanyols i catalans destaquen, entre d'altres, Ramon Llull, el pare Feijoo, Ángel Ganivet, José Ortega y Gasset, Miguel de Unamuno, Eugeni d'Ors i Josep Pla.

Miguel de Montaigne va començar amb l’assaig modern (1533-1592), i es l´autor dels Essais (1580) d´on es pren directament el nom i l´esperit del gènere modern. Com diu Lapesa, “la missió seva és plantejar qüestions i assenyalar camins, més que assentar solucions fermes; però això pren aspecte d´amena divagació literària”. Ortega y Gasset va definir l´assaig com a “dissertació científica sense prova explícita”.

BIBLIOGRAFIA:

-       Martín Duque, I. y Fernández Cuesta, M. (1973). Géneros literarios: iniciación a los estudios de la literatura. Madrid:Playor.

-       Lapesa, R. (1974). Introducción a los estudios literarios. Ediciones Cátedra.

-  Marín Ros, J. (2010). Valenciana sobre el desarrollo. Recuperat de l’adreça:  http://www.xuletas.es/ficha/valenciana-sobre-el-dessarrollo/

-       Marín Ros, J. (2010). Texts humanístics. Recuperat de l’adreça: http://www.wikiteka.com/document/text-humanisticos/

-       Tomás (2010). El ensayo como género literario. Recuperat de l’adreça: http://talbagramatica.blogspot.com.es/2010/03/el-ensayo-como-genero-literario.html

-       Gómez Martínez. Introducción al ensayo. Recuperat de l’adreça: http://www.ensayistas.org/curso3030/genero/ensayo/

Definició educació literària

EDUCACIÓ LITERÀRIA:

L'educació literària es definix en les noves corrents literàries com l'adquisició d'una competència lectora específica, que requerix del reconeixement d'una determinada conformació lingüística i del coneixement de les convencions que regulen la relació entre el lector i este equip de text, en l'acte concret de la seua lectura. L'educació literària des del punt de vista de la recepció, hi ha de concebre's com el desenrotllament de les habilitats i competències necessàries per a la comprensió de la comunicació literària. Pel que l'educació literària, es pot resumir en la formació del lector competent partint de la programació general de l'ensenyança de la lectura, per a especificar el tractament que ha d'atorgar-se al text literari.

L'educació literària ha de centrar-se en que els alumnes adquirisquen un saber llegir literari. Partint de la consideració de la lectura com una activitat composta per dos tipus de conductes ben diferenciades, encara que simultànies i complementàries: d'una banda, un comportament lector que es dirigix a la construcció del sentit a partir d'activitats psicomotrius i de raonament, i, d'una altra, un comportament lingüístic que s'adequa a les característiques de la llengua escrita. Per un altre costat han de saber apropiar-se del text a través d'activitats de: contacte amb el text, la incitació a la lectura, la formació d'hàbits lectors i l'ampliació de formes de lectura.

Han d'aprendre a comprendre, a través d'un itinerari de lectures comprensible, tenint en compte la relació amb els coneixements previs del alumnat, fent una contextualització literària i cultural i aplicant els mecanismes lectors amb l'ajuda de l'experimentació de la pluralitat treballant-los per mitjà de situacions, activitats i exercicis de lectura i escriptura literària. Un saber llegir literari implica també, saber distingir entre el text literari i les seues formes d'organització treballant-ho a través del contrast entre textos diversos i literaris. I conéixer els trets específics d'estos, com són els coneixements de la construcció literària. Perquè en l'escola es d'una educació literària i per tant s'adquirisca un saber llegir literari ha d'haver-hi un canvi en les metodologies tradicionals, i una nova articulació i integració en un nou marc general de l'educació literària, que s'ha d'enfocar en la integració del registre literari en els diversos usos lingüístics. Ha d'haver-hi una construcció del coneixement per part de l'alumne. Una interacció educativa prioritzant la comprensió. Una ampliació del corpus literari així com un gran increment del contacte amb el text a més d'una àmplia interrelació entre recepció literària i expressió escrita.(Colomer,T.(1991).De la enseñanza de la literatura a la educación literaria.Comunicación, Lenguaje y Educación 9. 21-31.)

Per un altre costat en l'educació secundària és curiós de constatar que, tot i que la literatura és llengua i cultura alhora, el seu ensenyament no s’ha enfocat mai des del punt de vista dels ciències socials, sinó des dels ciències del llenguatge. No obstant això, l’objectiu del seu ensenyament ha estat fonamentalment, segons si ha aparegut com un blog mes de la llengua o com a matèria diferenciada. En el primer cas, els objectius s ´han centrat normalment en els diferencies lingüístiques del llenguatge literari i en el segon cas els objectius han estat mes històrics. A hores d'ara en secundaria, els aspectes que s'inclouen en l’educació literària són el registre literari, els generes literaris i el context. El nou disseny curricular planteja en mes d'una ocasió la necessitat de prioritzar els interessos dels alumnes pel que fa a preferències literàries per davant dels del professor o dels programes. En l’educació literària s'imposa cada vegada mes la literatura comparada com el procediment mes idoni per entendre la literatura en la seua globalitat.(Bordons,G.(1994).Visió sincrònica sobre didàctica de la literatura. Articles de didàctica de la Llengua i la Literatura, 1. 27-36.)

BIBLIOGRAFIA:

-(2007). La educación literaria en las aulas del S. XXI. Recuperat de l’adreça:  

https://getxolinguae2007.wordpress.com/2007/02/06/el-concepto-de-educacion-literaria/

-Mendoza Fillola, A. Biblioteca Virtual Miguel Cervantes. Recuperat de l’adreça: http://www.cervantesvirtual.com/obra-visor/la-educacin-literaria---bases-para-la-formacin-de-la-competencia-lectoliteraria-0/html/01e1d59a-82b2-11df-acc7-002185ce6064_2.html

-Bordons,G.(1994).Visió sincrònica sobre didàctica de la literatura. Articles de didàctica de la Llengua i la Literatura, 1. 27-36

-Colomer,T.(1991).De la enseñanza de la literatura a la educación literaria.Comunicación, Lenguaje y Educación 9. 21-31. 

Definició conte

CONTE:

El conte és una narració breu d'uns fets llegendaris, ficticis o originàriament reals, amb la intenció d'entretenir, divertir, moralitzar, etc.
En general és un relat breu que explica un assumpte fictici que es diferencia de la novel·la per la seva extensió. La novel·la acostuma a tenir una estructura més complicada i bastants més personatges que un conte.
Es poden distingir tres tipus de contes:
1. El conte fantàstic, un simple joc d'imaginació, basat la majoria de vegades en mites i llegendes.
2. El conte anecdòtic, que gira al voltant d'un fet, esdeveniment o dita significativa i enginyosa.
3. El conte didàctic, que duu una ensenyança o moral
Un conte i una faula es distingeixen en el fet que aquesta última és encara més curta que els contes, disposant només d'un sol capítol on es narra un fet concret i sempre duu moral. A més les faules, per poder donar lliçons, tenen sempre un final feliç, mentre que els contes no.

BIBLIOGRAFIA:

-Diccionari de la llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (2a edició).

-Generalitat de Catalunya. Optimot; Consultes lingüístiques. Recuperat de http: http://aplicacions.llengua.gencat.cat/llc/AppJava/index.html?action=Principal&method=detall&input_cercar=CONTE&numPagina=1&database=DIEC&idFont=12048&idHit=12048&tipusFont=%3CI%3EDiccionari+de+la+llengua+catalana%3C%2FI%3E+de+l%27Institut+d%27Estudis+Catalans+%282a+edici%F3%29&numeroResultat=1&databases_avansada=&categories_avansada=&clickLink=detall&titol=conte++&tematica=%28Totes%29&tipusCerca=cerca.tot

-Eduard Llach(2003). Una mar de contes. Recuperat de http: http://ca.tales.land/articles/121/que-es-un-conte

Paratextos

PARATEXTOS:

Missatges postulats o expressions que complementen el contingut principal d’un text. La seua finalitat és aportar més informació sobre l’obra en qüestió i organitzar la seua estructura.

El títol i subtítol d’un llibre són considerats com paratextos, també ho són el pròleg, les dedicatòries, l’índex, les notes a peu de pàgina i altres enunciats. Tots aquests paratextos són creats pel propi autor o l’editorial que publica l’obra on es troben.

Definició de  Definició de paratexto. http://definicion.de/paratexto/

Genere líric

Genere líric

Este gènere es refereix al món dels sentiments i emocions, és a dir, a la influència i repercussió de la realitat en l'esperit de l'home, en el món interior de l'escriptor, la qual provoca en ell un estat anímic o emoció única.

Al gènere líric pertanyen totes les obres escrites en vers o prosa en què s'expressen sentiments i emocions íntimes, individuals, personals. D'acord amb açò, les obres líriques, entre elles la poesia, tenen un caràcter subjectiu perquè mostren sentiments i emocions personals.

Per exemple: Hi ha persones que al veure una posta de sol en el mar s'emocionen. Alguns d'ells senten la necessitat d'escriure eixes emocions i sentiments, els quals poden ser d'alegria, tristesa, nostàlgia, ràbia, etc. (tots aquests sentiments són íntims, són part del nostre món interior) . Si a més estan escrites en forma de vers o prosa lírica significa que és una poesia i que, per consegüent és una obra que pertany al gènere líric.

Una poesia, a més de les dues característiques anomenades anteriorment, deu també tindre una certa sonoritat especial i ritme.

La persona que escriu un poema s'anomena Poeta; el poeta és el que expressa un sentiment davant de la realitat o succés (caràcter subjectiu) .

Elements d'una creació lírica:

1) Objecte líric: Circumstància o ser que provoca un estat anímic determinat en el poeta.

2) Tremp d'ànim: Emoció o estat d'ànim del poeta.

3) Motiu líric: Correspon al concepte o a la idea present en una determinada composició poètica. Aquesta idea o concepte representa el més important del missatge, sent generalment un substantiu abstracte, com la tristesa, l'amor, la soledat, la nostàlgia, l'angoixa, etc. En altres paraules, es refereix al sentiment que sorgeix de l'estat anímic i de la circumstància.

4) Parlant líric: és el personatge o ser fictici creat pel poeta per a transmetre al lector la seua realitat, el seu és el personatge o ser fictici creat pel poeta per a transmetre al lector la seua realitat, la seua pròpia forma de veure i sentir-la; és a dir, és el que entrega el contingut del poema, el que transmet aquestes impressions, sentiments i emocions al lector, ell s'encarrega de mostrar la realitat del poeta

Juaquin. (2006). Lirica. La lirica, 3, 253.

Canon Literari

Cànon Literari 

El cànon és la vara de mesurar en l'art i en la cultura, el model que s'ha de seguir i en definitiva, tot allò que la tradició sanciona com a exemplar i de qualitat contrastada. En literatura, el cànon és una llista breu però molt selecta del que se solen cridar les obres clàssiques, eixes que es continuen llegint amb interés des de fa segles, encara que en aparença les vegem molt antigues o inclús antiquades. Eixa llista seleccionada sol mantindre's sense grans variacions generació rere generació de forma prou sorprenent. Però la raó és simple: eixe conjunt triat gaudeix de sòlid prestigi social i es considera un element fonamental de l'educació de la joventut. Per tant, per a ensenyar literatura és inevitable establir un cànon, un repertori tancat d'obres i autors en què es conjuguen dos factors: el gust estètic i la necessitat pedagògica.

Gbayan. (2004). tradiciones de enseñanza. Núcleo téorico, 3, 85.

Àlbum il·lustrat

Àlbum il·lustrat 

És un gènere de la literatura infantil i juvenil que interrelaciona paraula i imatge. En ell destaca la funció estètica i exigeix al lector una lectura complexa que vincule els dos codis a través de la imaginació i interpretació, ja que suposen múltiples formes de lectura. Aquest gènere ha creat nous formats de lectura i no adopta les classificacions per edats usuals; pot dirigir-se a lectors de totes les edats. Destaca la complexitat i diversitat creativa.

 Les imatges no sols il·lustren i decoren el text sinó que dialoguen, contraposen o complementen al text; ho enriqueixen, oferint un tipus de lectura diferent. El text i les imatges en un llibre àlbum es relacionen dinàmicament. Podem diferenciar els àlbums segons la proporció d'imatges i text. Des d'una extensió del text major a les imatges a altres en què només hi ha il·lustracions narrant la història.

Heinrich Heine. (JUEVES, 7 DE FEBRERO DE 2013). Album ilustrado. Donde se quiere a los libros también se quiere a las personas, 5, 168.

Literatura infantil i juenil

Literatura infantil i juvenil

Poques vegades una àrea o disciplina d'estudi s'ha vist tan rodejada d'interrogants, tan qüestionada en la seua definició, els seus límits, les seues relacions amb altres camps de la creació i del saber, i inclús, la seua existència i legitimitat, com la LIJ (Literatura Infantil i Juvenil) . Els adults que s'interessen per aquesta literatura - família, escola, escriptors, il·lustradors, crítics literaris units a una indústria editorial que ofereix tot tipus de propostes estètiques i literàries- ho fan moguts per molt variats interessos. Definir i posar límits a un concepte tan controvertit com aquest no pot fer-se per tant, sense almenys incorporar en l'entramat d'idees pròpies la influència de la literatura, infància, joventut, lectura, escriptura, llenguatge, lingüística, política, ideologia, sociologia, història, cultura, educació, sexe, psicologia, art, tot això o per parts combinat per a potser no dir res sobre com i per què el públic lector llegeix/escolta amb grat una història, un poema, un text literari. 

En acostar-nos al concepte de li convé destacar en primer lloc, la connexió entre escola, infància i literatura, connexió comprensible però que històricament ha llastat el producte infantil d'un excessiu didactisme, fins a arribar a confondre el literari amb el didàctic, pedagògic o exemplifiquen-te i amb això confondre el lector o lectora sobre el que havia de trobar en la seua lectura: res de plaer i realitat subjuntiva com ens diu J. Bruner (1996) sinó molta lliçó variada sobre el tipus de persona que la societat espera d'un lector en formació vital. 

En segon lloc, cal partir del reconeixement que la literatura infantil no és ni constitueix un producte de segona fila pel fet d'estar destinat, potser des del mateix origen del procés creatiu, a la infància. Estarem d'acord en què fitar el camp literari significa condemnar el text literari en qüestió a la marginalitat. Marginalitat que ha suposat en el cas que ens ocupa l'oblit i la ignorància per part de la crítica o altres vegades, la seua consideració com un gènere menor o subliteratura. La consideració de la literatura infantil com un subproducte fa temps que havia d'haver sigut abandonada, amb ella els nostres prejuís adults per a gaudir-la i valorar-la.

GARRALÓN, Ana.. (2001). Literatura infantil. En Historia portátil de la literatura infantil(158). Madrid: Anaya.