RONDALLA: l'AMOR DE LES TRES TARONGES

Açò era un pare i un fill que vivien a un lloc que era molt enfora de tot.

Al fill ja li havia arribat l’hora de bucar xica i de casar-se, però per allà ho tenia malament perquè no hi havia ningú més. Així que son pare un bon dia li va dir, molt seriós:

-       Vés, fill meu, vés cap a una altra terra a buscar una dona que sigui bona per a tu. Ja saps que aquí no n’hi ha prou, de dones, i no et vull solter.

El fill va dir que hi pensaria, i un dia que va anar a buscar esclata-sangs, quan estaba pensant on podria trovar la més bella de les donzelles, en açò li va sortir de per darrere una mata una fada més bonica que el sol. Quan la va veure va quedar fascinat. Ella s’hi va atracar i li va dir:

-       Cerca l’amor de les traronges, que és molt enfora. -hauràs de trovar un taronger que té una campaneta a cada taronja, guardat per un drac molt maleit. Per arribar fins a aquest taronger hauràs de pasar per quatre portes: la primera no té pestell i fa més de set anys que bat i bat, sense que ningú la tanqui; a la segona porta hi ha unes formigues mortes de gana; la tercera porta està tota plena de serps amb una fam que talla cantons, i, a la quarta porta, s’hi troben un bon grapat de lleons afamats… Vés alerta, fa set anys que tots aquests animals no han menjat res.

Acabades de dir aquestes encomandes, la fada desaparegué.

El jove va quedar tan sorprés que es va oblidar dels esclata-sangs i va tornar cap al lloc; quan hi va ser ho va contar tot a son pare i, ben ràpid, va ser partit cap a la recerca de l’amor de les tres taronges.

Camina que caminaràs, després de molt de camí per marina i bosc, a la fi va arribar a un hort, i allà va veure una porta que batia sense parar, i es va dir: “ Açí és!”. En aquestes va agafar un pestell que duia dins la bossa, i que havia arreplegat de sa casa, i el va posar al pany. D’aquesta manera aquella porta ja no va batre més.

Passat un temps, despres de travessar un parell de tanques plenes de pedres, va arribar a la segona porta, on hi havia les formigues totoes mortes de fam que se’l miraven amb molts mals ulls, i més dolentes intencions…

El jove, que era molt viu, va treure unes molles de pa que duia guardades a dins la bossa, i les va donar a aquelles formigues: van quedar prou rodones i no li van fer res de res. Així va poder pasar endavant.

Més endavant, després de travessar una tanca plena de cards, aquell jove tan valent va arribar fins on era la tercera porta, hi va entrar i tot eren serps que se’l miraven amb molta fam mentre l’anaven envoltant a poc a poc…

Però ell no tenia cap por, i va treure de dins la bossa dues gerres de llet i unes dotzenes d’ous que tant agraden a les serps, i així, va poder pasar sense que li feren res.

Va arribar a la quarta porta i allò era més greu, ja ho crec! Quan la va obrir va veure tots aquells lleons afamats que se’l malmiraven…

Va treure quatre o cinc gallines  uns quants trossos de carn i els ho va tirar. Els lleons van abocar furiosament damunt d’aquell menjar, i van deixar pasar de llis aquell jove tan valent.

Quan va haver pasat la darrera porta es va adonar que era dins d’un pati molt gran, que ja no hi havia ni codols ni pedres, ni cards, sinó flors i tarongers i que, a un racó, un drac molt gros i terrorífic, tot dents i escates i amb una bona espasa , dormia a costat del taronger on hi havia l’amor de les taronges.

Quan va veure el drac que dormia, tot el cel se li va obrir i, sense pensar-hi un momento, com un llamp, es va atracar a aquell arbre que li havia encomanat la fada, va agafar les tres taronges i van començar a sonar les campanetes tan fortes que van despertar al drac. Quan el jove el va veure tan gros, va arrancar a córrer cap allà per on havia vingut…

Quan va arribar a la porta on hi hava els lleons que es llepaven els dits, aquestes es van dir: “Aquest jove ens ha donat menjar i nosaltres l’hem de deixar passar…” I el van tornar a deixar passar.

El jove va arribar després a la porta de les serps, que ja tenien les gerres ben seques i que, quan el van veure, es van dir: “Aquest jove ens ha donat menjar i nosaltres l’hem de deixar passar…”, i va passar.

Mentrestant, el drac, que treia foc per la boca, i que tan maleit perseguia el jove, va arribar fins la porta on hi havia els lleons i així els va dir:

-       Lleons, jo sóc el drac del taronger de l’amor de les tres taronges i he d’agafar el jove que ha passar per aquí, perquè me les ha preses!

-       No, no et deixarem passar- van contestar els lleons-, perquè feia més de set anys que no ens havies donat res per menjar.

El drac, quan va sentir allò, es va inquietar moltíssim i va agafar l’espassa i vinga a matar lleons. En tenir-los tots morts, va trencar la porta.

En açò que el jove va arribar fins la porta on hi havia les formigues, que van dir quan el van veure: “Aquest jove ens ha donat menjar i nosaltres l’hem de deixar passar!” I així ho van fer.

El drac ja era a la porta de les serps, i quan hi va ser, aquestes li van fer ben igual que els lleons, mesquins, i no el van deixar passar. El drac, que no estaba per bromes, va tornar a treure l’espasa i hi va haver serp per tot. La porta va quedar feta mil miquetes.

Finalment, el jove va arribar a la porta a la qual havia posat el petell, que, quan el va veure, li va dir: “Tu m’has posat un pestell, quan feia més de set anys que no en tenia cap i batia i batia sense parar, així que podràs passar”. La porta es va obrir i el jove va passar amb tarongers dins de la bossa.

Però el drac ja era a la porta de les formigues… I va passar el mateix que a les altres portes: les pobretes formigues que no el volien deixar passar, totes van quedar estirades i mortes.

El drac estava més empipat que mai…

I quan el drac va arribar a la porta del pestel i gairebé agafava el jove, que just acabava de sortir, la porta li va dir:

-       No passaràs, mal drac. Jo no et deixaré passar perquè feia set anys que no tenia pestell i no me n’havies posat cap i em feies patir, tot el dia batent i batent. Ara jo no t’he de deixar passar.

El drac va tornar a treure l’espasa que duia plena de sang: “Et trencaré, et trencaré, porta caparruda!” Però el drac no la va poder trencar perquè era la porta més forta del món, i va haver de quedar allà dins tancat per sempre…

Mentrestant, el jove, tot fugint, ja havia corregut un bon tros i estava cansat. Es va asseure a reposar i es va treure un ganivet de dins de la bossa i una taronja de les tres que duia. Tenia molta set i la va pelar, però, quan la va obrir, de la taronja va sortir una jove molt bonica, amb els cabells castanys molt llargs, que li va dir: “Ai, quina set que tinc! Si no em dónes aigua desapareixeré…”

El jove, que era molt enfora de sa casa i no coneixia aquell bosc, va buscar i buscar per tot, però no va trobar aigua i la jove va desaparèixer…

Trist, va seguir caminant una estona més, fins que va encetar una altra taronja. Quin esglai! Li va sortir altra jov, roja i tan polida com la d’abans, que també li va dir: “Ai, quina set que tinc! Si no em dónes aigua desapareixeré…” Però la jove no va poder beure perquè en tot aquell redol no hi havia ni una gota d’aigua; així que va desaparèixer…

Camina que camina una bona estona, quan ja era prop de sa casa, va obrir l’última de les taronges que duia. De dins d’aquella taronja va sortir una jove morena, molt bonica, amb uns cabells molt suaus, que li va dir quan el va veure:

-       “Ai, quina set que tinc! Si no em dónes aigua desapareixeré…”

El jove sabia que allà porp hi havia un pou i li va poder donar tota l’aigua que va voler. D’aquesta manera la va salvar.

Després la jove li va demanar: “Tu que m’has salvat, et voldries casar amb mi?

El jove li va dir que sí. Van arribar tot d’una a sa casa, ho van contar a son pare i es van casar. I van ser feliços per sempre i encara ho son si no s’han mort!